Fosc.
lunes, 13 de septiembre de 2010
PEDRES
LA PEDRA QUE PARLA- Sóc una pedra que no vol anar enlloc. Una pedra envoltada de pedres. Sóc una pedra que parla perquè no sap fer res més. Una pedra que fingeix somiar. Sóc una pedra que resta al seu lloc, sense moure's. Una pedra que ha estat besada pel mar tants dies i anys i anys que ha acabat esmicolant-se en grans de sorra ínfims sense que ningú se n'adonés. Passa tan a poc a poc que ningú no és capaç de veure-ho, ni la pedra mateixa. Fins que un dia la sorra que era aquella pedra és tan i tan fina que s'escola entre els dits. (Silenci.) Viure és deixar-se endur per una força com el mar, que sembla que et bressola però el que fa és canviar-te. Per això sóc una pedra, perquè no puc lluitar contra el fet que allò que m'envolta em faci algú totalment diferent. (Pausa.) Si em miréssiu sense posar-hi gaire atenció podríeu pensar que sóc la mateixa persona que anys enrere, només que més vella. Però no sóc la mateixa persona. El canvi és on ningú no pot percebre'l, en el meu cap i en el meu cor.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Realmente bonito, Irene. :)
ResponderEliminarMe ha recordado a un ejercicio del taller de literatura y autoconocimiento que impartía el escritor y guionista de cómic Jorge Zentner hace unos cuantos años. Lo hicimos con una piedra que se trajo de la Patagonia, y al final de la clase él consiguió que nos desnudásemos emocionalmente al hablar de lo que habíamos sentido al escribir acerca de nuestro contacto con la piedra.
http://juanmasantiagoblog.blogspot.com/2006/08/pornografa-emocional-con-una-piedra-de.html
:)
Besos,
Juanma.
Juanma, ¡15 meses de taller! ¡Qué maravilla! A mí me encantan los talleres literarios, te ponen a prueba y hacen que te estrujes el cerebro constantemente, es un poco lo de Picasso, que la inspiración te pille trabajando.
ResponderEliminarSí, las piedras dan para mucho. Ahí está ese relato de Quim Monzó también para demostrarlo.
Un beso.