"You can't recycle the memory. Pasqual Maragall will die the moment his memory is gone."
Metge especialista en Alzheimer
En Pasqual Maragall és un d'aquests pacients però, com diu la seva doctora, és un pacient extraordinari. Com diuen al documental, "Quan un home és capaç de riure's del que li passa ningú té cap poder sobre ell". I en Pasqual no sempre riu (tot i que hi hagi grans moments divertits al documental, com quan exclama: "¡Cachis la proteína!"), però lluita contra aquesta dificultat que li ha plantat la vida d'una manera admirable (diu: "Ets un lluitador, no ets un vençut"), perquè en Pasqual és una persona admirable, sí. M'agrada d'ell la seva espontaneïtat i que resulta entranyable, perquè és d'aquelles persones que sempre et recorden el nen que encara tenim dins.
M'ha fet riure (als carrers de Nova York, diu: "I wanna buy it" a un negre que duu una figura d'Obama a mida real, eufòric després de la victòria del candidat al 2008; tot i que al documental ja aparegui al seu despatx, dono fe que la té allà i se'n sent orgullós, quan ens van prendre la fotografia em va explicar que l'havia duta de la Big Apple), m'ha fet plorar (quan la filla petita explica que la doctora li va fer obrir els ulls: "Ell també necessita que el toquis"; o quan en Pasqual pentina la seva amiga Carme) però, sobretot, m'ha entendrit: en Maragall és un amant de la música, i veure com vibra amb la interpretació de les Variacions Goldberg de Jacques Loussier i s'emociona amb la Maite Martín no té preu. Les passes de ball que es marca amb la Diana a casa seva donen valor afegit a Soldier On, de Richard Hawley.
A més d'apropar-te a la problemàtica de l'Alzheimer, Bicicleta, cullera, poma descobreix que en Maragall i la seva família són gent excepcional. I per això, en un món on cada cop sembla que resulta més difícil topar amb gent de bona pasta, paga la pena veure el documental. Et reconcilia amb el gènere humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario